Aqui els teniu tots quatre. En Joan en Màrius i les seves inseparables, …, guitarres.
D’ençà de 2011, aquest parell de Terrassencs es retroben per remprendre el que, tal vegada, fou un somni d’adolescència. “No compten els anys, sinò el temps viscut amb sentiment” Potser per això, ara -més vells i més savis- carregats d’incomptables influències de la musica viscuda durant tots aquests anys, destil·len – gota a gota – cadascuna de les seves interpretacions amb armonies trenades amb les cordes de llurs veus i guitarres.
El seu repertori és de registre acustic, minimalista, delicat i arriscat. “Una versió pot ser un nou tema si, quan t’hi miralles, et trobes davant tu mateix. De fet, aquesta ha estat la base del nostre treball fins ara. Hem versionat aquelles cançons en les que ens hi trobem be, abocant-hi creativitat, sentiment i inquietuds”. De ben segur que la continuitat d’aquesta actitud i treball ens permetrà escoltar, ben aviat, les seves pròpies cançons.
Si en voleu saber alguna cosa més, aquí us ho expliquen:
Joan Argemí
(Terrassa 1965)
De ben jovenet ja trepitjava el conservatori amb l’afany d’aprendre a mesurar aquelles petites boletes a
mb pal, col·locades damunt del pentagraa. El cor dels Petits cantors contribueix a despertar la meva sensibilitat Musical i personal. Al llarg dels anys he fet un tast de varis instruments, essent el violí qui m‘acompanya gran part de la meva joventut. La música m’ha permès poder expressar i transmetre sensacions i emocions i m’ha ensenyat que, saber escoltar, es un gran valor. Han sigut moltes les experiències viscudes, moments de plenitud i satisfacció personal. He fet bons amics en el trajecte amb els que he pogut compartir aquesta passió que avui, amb aquest nou petit projecte, es fa més gran.
Màrius Puig
(Terrassa 1964)
Jo també vaig começar de menut al Conservatori però avui tinc el convenciment que els meus autèntics mestres musicals, van ser els meus pares. A casa, la música era omnipresent i la meva oida ho absorvia tot. El pare, en Pere, fou un meloman indomable amb admiració per les veus líriques . La mare, la Rosa, era tot sensibilitat, gust i coneixement. La meva oida era més inquieta que el rigor de l’aprenentage cartesià del conservatori. El meu mestre de guitarra em repetia “l’oida et perd, el que toques sona bé però no és el que diu la partitura, …”. El cas és que l’oida va poder més que la partitura i vaig tirar sol. La guitarra, be – les guitarres – sempre m’han abduït i acompanyat. Autodidacta, he aprés de tot arreu per in he passat, en el cant coral, grups de folk i de l’animació infantil. Així que ,aquí em teniu, carregat de vicis i defectes tècnics, però curull d’emocions i coses per dir a través de la música. Gràcies a tots els que, potser sense saber-ho, m’hi heu acompanyat.